Pautes per millorar les relacions amb els nens hiperactius

 Actualment, molt sovint ens trobem amb pares, professors o persones del nostre entorn que es fan preguntes com per exemple:

·       Per què aquest noi li costa tant seure per fer els deures?

·       Per què no m’escolta quan el parlo?

·       Què puc fer per tal que mengi sense aixecar-se de la cadira?

Aquestes i moltes altres preguntes són freqüents quan ens trobem amb infants que presenten Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH).

Els símptomes més coneguts que caracteritzen aquest tipus de trastorn són; la impulsivitat, la hiperactivitat i la baixa atenció.
No obstant, abans de diagnosticar a un nen és molt important observar si presenta amb freqüència conductes com ara:

·       Comportament infantil per a la seva edat, rellevantment inquiet i dependent.

·       Dificultats de concentració, és a dir, li costa molt estar atent quan és necessari.

·       Acostuma a ser desorganitzat i a fer els treballs de forma ràpida i sense tenir en compte la qualitat d’aquests.

·       D’altra banda, sovint els deixa sense acabar.

·       Acostuma a aixecar-se constantment independentment d’on estigui, a classe, dinant, al cinema, etc.

·       Infants molt impulsius que fan les coses sense pensar o meditar prèviament.

·       De la mateixa manera, acostumen a interrompre als altres quan parlen, quan estan realitzant alguna tasca o activitat, sense ser conscients que aquesta actitud pot molestar a l’altra persona.

·       Mostra dificultats en les relacions socials, ja que necessita canviar de activitat constantment, no respecte els torns de joc o de parla i no segueix les regles del grup.

·       Acostuma a perdre coses o les oblida.

Si el seu fill compleix alguns dels punts exposats aquí, potser és recomanable acudir a un professional per diagnosticar o descartar el trastorn d'hiperactivitat.

Tècniques i estratègies per ajudar el nen hiperactiu

Existeixen diferents tècniques i estratègies per ajudar a millorar, modificar o compensar les conductes que tenen lloc en el nen amb “TDAH” i que, sovint, influeixen negativament en la seva vida diària, la de la seva família, professors, companys i amics.

Així doncs, la finalitat d’aquestes estratègies és reduir la impulsivitat, la inquietud i la inatenció que presenten aquests infants.

Si tenim en compte els corrents psicopedagògics, observem que hi ha dos corrents fonamentals que ofereixen diferents tècniques i estratègies per tractar la hiperactivitat.

D’una banda hi ha el corrent conductista i, d’altra, el corrent cognitivista.

 Corrent conductista. Aquest corrent és important en tant que centra la seva atenció en com influeix i interactua amb el nen l’ambient en el que es mou (família, professors, amics).

Aquest corrent ens explica que, tota forma de comportament és una forma apresa de respondre a determinades circumstàncies. Si en la resposta obtenim alguna actitud bona i agradable, això s’instaura en nosaltres i, cada vegada que ens trobem en una circumstància similar responem de la mateixa manera.

En canvi, si el que rebem per aconseguir els nostres propòsits no es bo, aquesta resposta queda “invalidada” i no la farem servir més.

 Això significa que, la actitud a l'hora de comunicar-se o educar un fill és fonamental, ja que és la que li proporciona la informació de si les seves respostes són adequades i serveixen als seus propòsits o si, contràriament, les té que canviar per altres. Els pares poden, sense adonar-se, fomentar les respostes inapropiades. Un exemple molt clar és quan es cedeix a un caprici que s'ha negat en un principi, per contenir una rebequeria. La conclusió del nen en aquesta ocasió és clara : "si m’enfado, crido i tiro les coses aconsegueixo el que jo vull".

Conclusió: cada vegada recorrerà amb més freqüència a les rebequeries.

Per aquest motiu és molt important fer servir tècniques per canviar aquest tipus de conducta i, d’aquesta manera, ajudarem a l’infant a controlar les conseqüències de les seves accions per tal que siguin agradables, a través del “reforç positiu” o desagradables a través del “càstig”.
Les conductes reforçades positivament seran apreses pel nen i utilitzades quan es trobi en situacions similars.
 Les conductes que s’aprenguin mitjançant el càstig no s’integraran i acabaran desapareixent.

Corrent cognitivista
Segons el corrent cognitivista, la forma més adequada d'ajudar un nen hiperactiu a resoldre els seus problemes correctament és ajudar-lo a què sàpiga quins passos ha de seguir, és a dir, donar-li estratègies perquè sàpiga com actuar.
Per exemple, mantenir l'atenció és una habilitat gairebé automàtica en la majoria de les persones, però per a un nen hiperactiu és tot un repte. Per facilitar aquesta tasca farem ús de les denominades estratègies atencionals, és a dir, hem d’ensenyar al nen a centrar-se en les coses que són importants i ignorar els estímuls irrellevants.

Aquest corrent proposa cinc passos a seguir per ajudar a  millorar l’atenció:

1. Modelatge: l’adult fa una tasca mentre va dient ,en veu alta, els passos que segueix, mitjançant instruccions clares i concises.

2. Guia externa manifesta: ara és ell qui fa la mateixa tasca mentre l’adult l'ajuda repetint juntament amb ell els passos.

3. Autoguia manifesta: el nen repeteix només les instruccions, en veu alta, mentre fa la tasca.

4. Autoguia manifesta atenuada: en comptes de parlar en veu alta ha de xiuxiuejar les instruccions.

5. Autoinstruccions encobertes: finalment el nen realitza la tasca en silenci mentre es guia per les instruccions a través del pensament.

Altres tècniques que poden ajudar en la comunicació amb el nen amb TDAH:

·       Posar-se sempre a l’alçada dels seus ulls quan li parlem (ajupir-nos en cas que sigui necessari).

·       Explicar-li les coses de forma clara i concisa i intentant evitar aspectes irrellevants.

·       Premiar-lo sempre que faci bé una tasca o que la seva actitud sigui adequada (reforç positiu).

·       No recriminar-li  actituds inadequades ( més aviat, ignorar-les).

A continuació insertem un petit documental que ens pot ajudar a entendre millor les característiques, símptomes i tractaments d’aquesta patologia.

 http://youtu.be/G87OuOoHIKk

Intervenció logopèdica en Parkinson

La Malaltia de Parkinson (MP), és una malaltia que afecta al  sistema nerviós, es produeix quan algunes cèl·lules nervioses de la substància negra moren o es deterioren. Normalment, aquestes neurones produeixen dopamina, que és el missatger químic encarregat de transmetre les senyals entre la substància negra i el cos estriat (principal via d’entrada d’informació cap als ganglis basals, associats als moviments voluntaris).

Aquesta pèrdua de dopamina fa que les cèl·lules nervioses actuïn sense control, deixant al pacient incapacitat per dirigir o controlar els seus moviments de forma normal. La causa de la pèrdua cel·lular és encara desconeguda.

Aquesta malaltia és crònica i progressiva, per tant persisteix en un llarg període de temps i els símptomes van empitjorant amb aquest. La MP representa el segon trastorn neurodegeneratiu per la seva freqüència, situant-se únicament per darrere de la malaltia d’Alzheimer.

Els símptomes de la MP es manifesten quan ja s’ha produït una important pèrdua d’aquestes neurones encarregades de controlar i coordinar els moviments i el to muscular. Els símptomes principals que s’observen en els pacients afectats per Parkinson són:

-   Tremolor de les mans, braços, cames, mandíbula i cara, tremolors lentes i rítmiques. Predominen en repòs i disminueixen al fer un moviment voluntari.

-       Rigidesa muscular de les extremitats i el tronc, hipertonia muscular.

-       Bradicinèsia, lentitud de moviments voluntaris i automàtics.

-       Falta d’expressió a la cara.

-       Escriptura lenta i petita (micrografia).

-       Anomalies posturals, inclinació del tronc i el cap endavant, colzes i genolls com encongits. Inestabilitat postural o coordinació o balanceig afectats. Reflexes alterats.

-       Anomalies per caminar, marxa lenta, arrossegant els peus.

Cóm es realitza la intervenció logopèdica en pacients amb MP?

Continua llegint

Sistemas Alternativos y Aumentativos de Comunicación (SAAC)

Son muchas y muy variadas las causas que pueden privar al ser humano de una comunicación oral.

Este tipo de dificultad o alteración puede provocar problemas de autoestima o repercutir en las relaciones sociales, sobre todo en los individuos que son conscientes de ello.

Podemos encontrarnos personas que poseen dificultades en el lenguaje oral debido a trastornos en su aparato fono-articulatorio o a  consecuencia de:

1.     Parálisis cerebral infantil

2.     Parálisis sobrevenida (ICTUS, AVC, etc.)

3.     Sordera

4.     Afasia

5.     Deficiencia mental

6.     Autismo

Es muy importante poder facilitar a estas personas un medio de comunicación que les permita integrarse o relacionarse de manera más fácil a nivel social y, por otro lado, que les permita o proporcione un favorable desarrollo personal.

Existen diferentes sistemas de comunicación alternativa o aumentativa, es decir, existen diferentes tipos de SAAC y, la elección de uno u otro, dependerá de la necesidad y la patología de la persona candidata a hacer uso de este medio de comunicación.

A continuación insertamos un esquema que nos permitirá entender de manera más clara el proceso comunicativo y los factores que intervienen en él, así como los diferentes tipos de SAAC que existen actualmente, las características de cada uno de ellos, qué tipo de pacientes son candidatos a utilizar un SAAC y la importancia de los mismos.

Sistemas alternativos y aumentativos de la comunicación from Anisday

Com poden vigilar els pares l'audició del nadó?

És important que observin el nadó en moments en què estigui tranquil i en un ambient sense massa sorolls. Si el nen no aconsegueix algunes de les respostes a l'edat esperada que figura a continuació, és important acudir al pediatre per a descartar problemes d'audició.

La hipoacúsia o sordesa és un trastorn que es caracteritza per una pèrdua o disminució de l'audició i afecta un o ambdós oïdes. És un problema bastant freqüent entre els nens, ja que un de cada mil nadons neix amb sordesa.

La hipoacúsia en la infància té una importància extraordinària, tant per al nen que la pateix com per a la família, ja que provoca grans dificultats en la comunicació (aprenentatge de la parla) i la socialització, a més d'afectar negativament el desenvolupament d'aquest (especialment capacitats motrius com l'equilibri i la coordinació).

El moment d'aparició de la hipoacúsia i la seva detecció precoç és fonamental des del punt de vista del pronòstic, de manera que els especialistes puguin intervenir com més aviat millor i el tractament sigui més efectiu. No obstant això, aquesta detecció precoç compta amb la dificultat que el dèficit auditiu pot passar desapercebut en el nen, especialment en el primer any de vida. La detecció primerenca facilita tant el tractament mèdic com un inici primerenc de la intervenció del logopeda, aspectes importants de cara al desenvolupament màxim del llenguatge del nen amb pèrdua auditiva.

FITES ESPERADES EN RELACIÓ A L’EVOLUCIÓ DEL LLENGUATGE SEGONS L'EDAT

- Del naixement als 3 mesos

Es sobresalta, parpelleja o es desperta davant sons forts i inesperats. Prefereix la llengua materna, discrimina paraules bisíl·labes i trisíl·labes. Es mostra tranquil davant una veu familiar i amistosa. Li agraden més els estímuls de la parla que altres sons. Riu i emet sons quan juguen amb ell. Mira la cara de la persona que el parla.

- De 3 a 6 mesos

Dirigeix els seus ulls cap a un so interessant (veu de la mare, sonall, etc.) I busca la font de sons nous que no estan a la vista. Balbuceja i juga fent sorolls i sons. Somriu quan se li parla. Fa almenys quatre sons diferents quan usa la veu.

- De 6 a 9 mesos

Li agraden els objectes musicals o que fan soroll. Gira la cara i tracta de mirar la persona que parla amb una veu baixa i tranquil·la. S’atura un instant quan algú li diu una negació. Mira objectes o imatges quan algú es refereix a elles. Utilitza sons diferents i sembla nomenar coses.

- De 9 a 12 mesos

Respon al seu nom i entén paraules comunes com “no” i “adéu”. Diu “ma-mà” o “pa-pà” i intenta imitar el so de la parla. Assenyala o busca objectes de persones familiars quan se li demana. Segueix ordres. Fa sons amb la música. Utilitza sons de consonants. Emet sons com a resposta a la veu humana i fa servir canvis d’intensitat, ritme i to.

- De 12 a 18 mesos

Comença a emetre les seves primeres paraules. Escolta o identifica sons que provenen d’una altra habitació o de l’exterior. Assenyala o mira objectes, parts del cos i persones familiars quan se li nomenen. Utilitza paraules de més d’una síl·laba amb significat.

- De 18 a 24 mesos

Coneix les parts del cos. Compleix ordres simples, entén preguntes senzilles i frases simples amb preposicions. Utilitza el seu primer nom. Utilitza frases de dues paraules. El 50% de la parla pot ser entès per desconeguts.

- De 24 a 30 mesos

Entén les frases amb continguts negatius. Compleix instruccions senzilles. Usa plurals. Emet de 100 a 200 paraules.

- De 30 a 36 mesos

Comprèn alguns verbs. Utilitza sense problemes frases interrogatives i negatives. Fa frases de quatre o cinc paraules. El 80% de la parla pot ser entès per desconeguts.

- De 3 a 5 anys

Entén preguntes de “per què” i molts pronoms. Utilitza més de 1.000 paraules. Emet molts sons correctament. Parla lliurement amb familiars i amics. Utilitza frases completes que entén tothom.