La veu ha aconseguit ocupar una posició estel·lar en una societat cada vegada més sorollosa i estressant. És una eina essencial de treball per a moltes persones però 'la seva salut' cada dia està més afectada. I no és per menys quan els especiali
Els trastorns de la veu solen aparèixer més sovint en persones d'entre 25 i 45 anys i, encara que lleugerament, més en dones que en homes. La seva aparició sol venir acompanyada de determinades circumstàncies com la falta de son, parlar més de quatre hores diàries, gargamellejar i tossir en excés, el soroll i la sequedat ambiental, el fum i el consum d'alcohol. Evitar aquests factors de risc és fonamental per prevenir aquestes afeccions.
Què és una disfonia?
Amb el terme disfonia ens referim a qualsevol trastorn de la veu. Amb ella s'obre un ampli ventall de possibilitats ja que no totes són iguals, ni molt menys tenen la mateixa transcendència. Les més freqüents són les anomenades 'funcionals', que es produeixen per un abús o un mal ús vocal, com quan parlem excessivament i amb una intensitat o to superior al normal, cridem, gargamellejar i tossim en excés, forcem la vocalització, cantem amb una tècnica inadequada o inhalem pols, fum de tabac i gasos nocius, a més de beure alcohol. Aquest tipus de disfonies adquireixen, en moltes ocasions, la catalogació de malaltia professional, com en el cas de cantants, actors i professors.
Quan el problema resideix en una lesió dels òrgans fonatoris, que de vegades es desencadena també per un mal ús o un abús vocal, les disfonies adquireixen el qualificatiu de 'orgàniques', sent les més freqüents les provocades per la presència de nòduls i pòlips . Els nòduls són la patologia benigna més freqüent de les cordes vocals i es manifesten principalment en dones entre els 20 i els 50 anys d'edat. Per la seva banda, els pòlips afecten preferentment als homes d'entre 30 i 60 anys i requereixen normalment d'una intervenció quirúrgica per a la seva resolució.
Un accident de trànsit, un cop amb un objecte punxant, o qualsevol altre traumatisme, un dèficit auditiu i alguns trastorns psicològics, com la neurosi o els comportaments hipocondríacs, també poden ser la causa d'una disfonia.
Tractament de la disfonia
Quan es presenta un problema de la veu que s'allarga més de quinze dies o es repeteix sovint és necessari acudir a l'otorinolaringòleg.
El tractament de les disfonies, especialment de les orgàniques, s'assenta sobre tres pilars fonamentals: la medicació, la rehabilitació i la cirurgia. Una bona alternativa és que l'especialista coordini el tractament amb logopedes, i fins i tot amb psicòlegs.
En moltes ocasions n'hi ha prou amb iniciar la rehabilitació per a resoldre una disfonia. En cadascuna de les sessions es corregeixen a poc a poc els mals hàbits d'emissió vocal ensenyant al pacient tècniques de relaxació de la laringe i d'emissió de veu. Aquest tractament sol ser suficient quan es tracta de nòduls de formació recent. En canvi, els que són més antics requereixen microcirurgia laríngia abans d'iniciar la rehabilitació per evitar que reapareguin. Cal assenyalar que aquest tipus de cirurgia, aplicada tant a nòduls com en el cas de pòlips i edemes, tot just ocasiona complicacions i té unes expectatives d'èxit properes al 98%. La cirurgia també és molt eficaç en lesions de les cordes vocals i certes malformacions congènites.
En els darrers anys hi ha hagut un augment molt important de recursos diagnòstics i terapèutics en la patologia de la veu. A més, amb aquests nous tractaments, especialment amb els quirúrgics, s'obtenen millors resultats i menys complicacions.
Durant la infància
Però no cal complir els 25 anys per estar en el punt de mira d'aquests trastorns. Les estadístiques mostren que el 30-40% de la població infantil en edat escolar presenta disfonia.
En general, si un nen presenta disfonia és perquè parla molt alt. Creuen que augmentant el volum de la seva veu poden imposar-se als altres. La pubertat sol portar per si sola la solució al problema quan la veu canvia i la laringe creix. Per això, molt poques vegades es requereix una intervenció quirúrgica. Així i tot, es pot ajudar els nens ensenyant-los normes d'higiene vocal. Per exemple, cal ensenyar-los a articular bé les paraules, a no emetre sons mentre inhalen aire ja no esgotar tot l'aire mentre parlen, fins al punt que se'ls notin les venes del coll. Pares i professors han de treballar units per canviar els mals hàbits vocals del petit. Per descomptat s'ha d'educar amb l'exemple: no cridi ni fumi en presència i respecti el seu torn de paraula perquè, si li demostra que l'escolta, el nen no haurà de cridar per demanar la seva atenció.
No obstant, malgrat el canvi en els hàbits molts cops serà necessaria la intervenció logopèdica, especialment en aquells casos en els que la disfonia tingui un origen orgànic.
Envelliment de la veu
Encara que amb bona salut i longevitat el deteriorament vocal es pot reduir o retardar, el normal és que cap als 65-70 anys la veu dels homes es faci més aguda, menys fluïda, més inestable i lenta.
El cos a més contribueix a aquest deteriorament. Arribats a aquesta edat les cordes vocals s'arquegen i els músculs de la cara i de la faringe s'atrofien, en conseqüència la veu es torna més dèbil i tremolosa, l'habitual en un ancià.
Amb tot, no s'ha de confondre les conseqüències de l'envelliment natural amb una veu francament patològica. Diferents estudis demostren amb claredat que els homes de més de 65 anys que han fumat durant més de 30 anys una mitjana de 20 cigarrets al dia tenen una veu menys clara i menys audible que aquells que no han fumat.
Rehabilitació i cirurgia
Per tractar la presbifonia, sempre que no existeixi associada una malaltia neurològica degenerativa, com el Parkinson, o una afecció pulmonar, com la MPOC, es poden emprar dos procediments bàsics: la rehabilitació vocal i la cirurgia. Tots dos busquen aconseguir un tancament adequat de la glotis perquè l'aire no s'escapi. Quan el defecte de tancament és gran, la rehabilitació vocal no resol el problema i s'ha d'emprar la cirurgia. En general, són intervencions de curta durada, de poc risc i amb bons resultats.
DECÀLEG PER A LA CURA DE LA VEU
1 Evitar el soroll ambient.
És el que més perjudica la veu ja que obliga a parlar amb un volum que superi aquest soroll. A més, si a ell se li suma la pol.lució (fum) i la irritació interna (alcohol) es donen les pitjors circumstàncies per exercir la parla.
2 No parlar per sobre de les nostres possibilitats.
Cada persona té una resistència que depèn de les seves característiques personals i del seu entrenament vocal. Quan es sobrepassen aquests límits apareix la disfonia i la predisposició a patir malalties vocals. En general, es pot parlar quatre hores diàries i cantar dos.
3 Utilitzar bé els recursos vocals.
Quan es noten les venes del coll en parlar, significa que es crida o que s'esgota l'aire dels pulmons.
4 No fumar.
El fum del tabac és el principal element tòxic, ja que a més d'irritació provoca sequedat.
5 Mantenir una bona hidratació.
Les cordes vocals necessiten estar ben lubricades amb una capa prima de moc. Per a això, el millor és beure almenys 1,5 litres diaris. En canvi, les begudes alcohòliques i amb cafeïna disminueixen la lubricació que les cordes vocals necessiten. Un ambient sec també complica la situació i certs medicaments, com els antihistamínics, els antidepressius i els antihipertensius, provoquen sequedat de la mucosa.
6 Dormir prou i evitar els crits i les tensions psicològiques.
Dormint menys de 6 hores arriba el cansament vocal i la predisposició a patir lesions. Amb els crits poden aparèixer nòduls i amb la tensió una major possibilitat de lesió, al contreure més les cordes vocals.
7 Evitar aclarir la gola (estossec) i no tossir amb força.
La forma més segura i eficient d'aclarir la gola és seguir una estratègia molt senzilla: respirar el més profundament possible, mantenint la respiració per un moment i produint una "H" silenciosa i forçada mentre s'exhala l'aire.
8 Parlar poc en cas de laringitis.
Si no és així poden aparèixer hemorràgies i altres lesions estructurals.
9 Bona salut general, exercici i alimentació equilibrada.
Amb un bon estat de salut general s'oposa una major resistència a l'esforç vocal.
10 Anar al otorinolaringòleg.
Les alteracions de la veu que duren més de 15 dies solen reflectir una alteració estructural en les cordes vocals que pot fins i tot portar a l'aparició de neoplàsies (càncer glòtic). En aquests casos sempre cal consultar amb un otorrinolaringòleg.
FONT: Societat Espanyola d'Otorinolaringologia i Patologia cervicofacial.
Més informació: wwww.seorl.net; www.elperiodicodelafarmacia.es
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada